logo de Deméter de Tastavins, S.L.

logo de Deméter de Tastavins, S.L.
conreu d'oliveres, ametllers, vinya i horta. Agricultura amb Certificació Ecològica. demeterdetastavins@gmail.com

dimecres, 18 de juliol de 2012

MON COR ESTIMA UNA OLIVERA. Martí Domínguez, El Temps 15/05/2012

Ens agrada reproduir aquells articles que ens interessen  i que volem compartir amb els anònims lectors que acudiu a llegir aquestes pàgines. Martí Domínguez fa aquest magnífic homenatge a "L'Arbre en Majúscules de la Mediterrània"; l'Olivera. Present en tot el nostre Matarranya. Esmenta la gelada del 1956 que va arruïnar les nostres terres.
Aprofito per recomanar el llibre que recull esta situació a la nostra comarca: 
Lluís Rajadell: 1956, L'Any de la Gelada, edita: Asociación Cultural Repalve. Col.lecció Lo Puig nº 2. 2007.


MON COR ESTIMA UNA OLIVERA
Martí Domínguez
El Temps 15 de Maig del 2012


Mon cor estima un arbre... La declaració no és exagerada ni ociosa. L´home troba en els arbres un símbol de vida, de resistència enfront de les malvestats de l'existència. S´hi produeix una estranya comunió, un paral-lelisme vital, unes nexes que fins i tot passen de generació en generació, i que han explotat poetes i artistes. Paul Cèzanne s'estimava una vella olivera que creixia vora el seu estudi de Les Lauves, a Ais de Provença, i a l'ombra d'aquell arbre li agradava de pensar i descansar. John Constable va pintar un roure catedralici d'Old Hall Park; Costa i Llobera va cantar aquell pi que desafiava l'abisme sobre la mar immensa de Formentor. La història és plena a vessar d'aquestes imatges: Machado amb l'alzina, Buffon amb el plàtan , mossèn Llorenç Riber amb el lledoner, Wordsworth amb el teix, Josep Pla amb les oliveres... Ningú ha escrit amb més estima que l'autor de Palafrugell sobre l'arbre evitern, que repta els déus aproximant-se a la immortalitat. Pla era rotund en aquest sentit: "Cap arbre no guanya l'olivera en noblesa. Cap altre no la iguala en gravetat senyorial i en gravetat pensativa. Es fa enormement vella (...) És eviterna i d'una indescriptible sobrietat (...) Només la fascinació d'aquest arbre pot explicar els milions i milions d'hores de treball que els homes han posat per convertir els olivars en un immens jardí de pedres" (Cadaqués, 1947).
La fascinació que desperta l'olivera també explica aquesta bella història, on es donen la mà totes aquestes coses simbòliques i sensibles. L'any 1956, a conseqüència de l'hivern tan dur i tan fred, es va gelar una olivera silvestre que creixia en un camp de Culla. Era monumental, amb un cos format per dos troncs de 4,76 i 3,15 metres de perímetre, sobre peanya de 12,10 metres, i amb una edat aproximada de 800 a 1000 anys. Els propietaris, la familia Celades, que s'estimaven molt aquell arbre, decidiren de no arrancar-lo, i mai no en varen emprar la fusta, com es va fer amb molts altres arbres morts durant aquell hivern dramàtic. A causa de la seva solidesa, el tronc de l'olivera no va ser atacat pels insectes, i es mantingué recta, tot desafiant el pas del temps. Fa deu anys, ço és, cinquanta després de la gelada, inesperadament va rebrotar per la soca, amb l'alegria i la sorpresa dels devots propietaris. I ara un jurat ha decidit de donar-li el premi com a Millor Olivera Monumental d'Espanya (2012).
L'olivera de Cézanne també es va gelar aquell hivern duríssim del 1956. Malauradament, els nous amos la varen arrencar de soca-rel. El pintor feia anys que era mort; potser si hagués estat viu s´hauria conservat. Perquè l'arbre evitern -no n´hi ha cap que el guanye en noblesa- es mereix aquest respecte. I qui sap si algun dia hauria tornat a brostar per alegria de tots els Cezanians.

dilluns, 16 de juliol de 2012

ELS MURS DE PEDRA SECA. Victor Rahola

Reproduïm aquest article on es fa una defensa del territori, paisatge i com no de la Pedra Seca, característica del camp d'Eivissa i naturalment del nostre territori; El Matarranya.


Suplement de La Vanguardia: Culturas nº 524 (4-07-2012).
ELS MURS DE PEDRA SECA
Víctor Rahola


A principi dels anys seixanta, l'illa d'Eivissa encara conservava la tradició d'una cultura arcaica, que durant segles d'aïllament s'havia preservat del món exterior. Alhora rebia amb escepticisme i curiositat l'arribada de les primeres tribus urbanes. A partir d'aquests anys, l'illa estarà sotmesa a un procés de transformació, lent però continuat, per absorbir la massa turística, que any rere any anava creixent.
L'abandó de les terres de conreu i la pressió constructora deixen parcialment en desús la trama territorial d'antics camins, partions, feixes i escorrenties de l'aigua, construïts amb el treball i la saviesa de moltes generacions. La falta d'un projecte que sabés valorar aquest passat i que tragués lliçons d'una tradició mil.lenària per adaptar-se a una construcció fràgil va provocar la fractura d'aquesta cultura plena de solucions de molt d'atractiu estètic i arquitectònic.
El mur de pedra seca era l'element ordenador de la totalitat del territori, l'escriptura d'un paisatge, que amb llenguatge propi, encara avui, defineix la identitat de tot el territori. La distribució i la seva forma és el resultat de l'observació de la topografia, del sòl, de l'orografia i del moviment de persones i animals: les feixes per a la contenció de la terra, les canalitzacions per donar sortida a l'aigua i els camins amb l'estratègia d'abastar la totalitat de la propietat. Al centre s'hi ubica la casa, al costat de la casa dels animals, la casa del carro i els magatzems; aquesta densitat constructiva es dilueix en els límits i sense solució de continuïtat es confon amb les propietats veïnes. El treball acumulat de moltes generacions ens ha deixat un espai humanitzat. És la relació entre idea i matèria, entre mur i pedra i la pedra i l'home. Això és el que queda, encara, de l'illa d'Eivissa i de la seva cultura.
En l'actualitat, una mirada sobre el que s'ha construït ens mostra l'existència d'una dispersió urbana i edificacions aïllades, sense relació les unes amb les altres, situades en llocs estratègics per gaudir dels millors panorames. L'espai rural que ho abastava tot ha cedit a les noves infraestructures i edificacions, i les ha fragmentat, i ha impossibilitat reconèixer la fractura, mantenint una actitud absentista enfront els problemes que s'assenyalen, i impedint la bona implantació en el terreny. La incomunicació entre el que és nou i el que és vell és un fet real, que es tracta amb una manca absoluta de visió on els límits, tan curosament tractats anteriorment, són espais subordinats, mal usats per situar-hi tot allò no desitjable. S'agredeix violentament on s'hauria de ser més sensibles. I tenint en compte que la novetat és sempre més forta que el vell, caldrà que les lleis protegeixin i estimulin allò que queda per evitar-ne la destrucció.
Què és el que ens cal protegir? Centenars den quilòmetres de murs de pedra seca, que amb la seva geometria donen forma al territori, construïts des de la lògica de la necessitat, amb saviesa i esforç. Delimitant escorrenties d'aigua, topografia i conreus, camins i propietats. Són les cicatrius i les marques, fetes en temps mil.lenaris. És la memòria densa dels patiments i de les alegries de viure de la terra i a la terra. Aquest és el paisatge que, ara fragmentat, haurem de recuperar i al qual mostrar-nos sensibles.
Necessitem una nova mirada sobre el territori, que sigui vigorosa, i poder percebre un nou paisatge pacificat i reconciliat. Un paisatge harmoniós, que no precisi de tanques per no veure la porqueria que hi ha fora.
No hi ha altra sortida.